Poca cosa a afegir

Escric de matinada i quan l'Eurocopa ja fa tres dies que s'ha acabat. Sé que en la recta final de la competició he descuidat aquest bloc, però tinc la sensació que més o menys ho vaig dir tot en l'anterior post reivindicatiu de Del Bosque i de l'equip espanyol. L'únic que, en aquest cas en favor meu, aquest equip que ja és històric ha sumat dos partits més sense encaixar gols (i gairebé sense concedir ocasions)  als que havia comptabilitzat en fase final de competició important: tres gols rebuts en 15 partits. Espanya va estar a prop de l'eliminació contra Portugal, és cert, però el futbol està fet d'inèrcies imparables, canviants amb els cicles però imparables en plena tendència. La pilota d'Alves va tocar el travesser i va sortir fora. El xut de Cesc va tocar el pal i va entrar. Quan un equip és un equip convençut del que fa, engrandeix la porteria rival i empetiteix la seva, i els àrbitres el respecten, i si convé més del compte. Després, en la final, contra Itàlia, Espanya en va fer prou amb un quart d'hora de joc esmolat, més enllà de la pilota per la pilota; un joc que, a més a més de traduir-se en l'1-0 va intimidar els italians, que quan van jugar-s'ho tot amb tres canvis ràpids per intentar canviar el signe del partit a la represa, van topar amb la lesió de Motta. Aquesta va ser la història de la final. I això que Itàlia havia signat probablement la principal sorpresa de la competició: una repassada a Alemanya que pocs s'esperaven. Itàlia va guanyar en aquell partit la seva pròpia revàlida com a potència, en aquest cas a través d'un equip futbolísticament regenerat i reinventat. Espanya, de moment, sembla invencible quan els partits no són amistosos, i no només per la brillantor dels Iniesta i companyia sinó, SOBRETOT, per un rendiment defensiu extratosfèric, amb Xabi Alonso i Busquets com a millor doble pivot del món amb diferència.

Els quatre millors

Poques vegades una competició internacional d'altura consumeix partits fins a les semifinals respectant la integritat dels quatre millors equips. Aquesta vegada ha estat així. Cap equip revelació. Cap sorpresa. El futbol fet justícia. Els quatre millors són els quatre últims a marxar cap a casa. Espanya, per la seva capacitat per explotar la previsibilitat del seu joc, que per més previsible no resulta mai més assequible. Alemanya, perquè és la conjugació perfecta dels seus valors històrics i del talent d'una gran fornada de migcampistes ofensius. Itàlia, perquè és més equip que mai i aixeca la bandera d'un joc associatiu com mai, a més a més de tenir la competitivitat de sempre. I Portugal, perquè es troba davant de la seva gran oportunitat, amb una columna vertebral potentíssima, des de Pepe fins a Cristiano passant per un doble pivot equilibradíssim, amb Meireles i Moutinho. No es pot demanar més. Demà comença l'espectacle.

Fins demà no comencen els quarts

As.com

Perdoneu pel silenci. Com li deia un amic meu a sa mare quan arribava a les vuit del matí a casa, tenia feina. Quan vaig escriure l'últim pensament estàvem pendents de conèixer els dos últims emparellaments de quarts, que al cap i a la fi seran els quarts de final de veritat, els de demà i demà passat: Espanya-França i Anglaterra-Itàlia. Els altres dos tenien/tenen color predeterminat: Portugal no va tenir rival ahir contra la República Txeca i no crec que Grècia (potser he de fer un post a cuita-corrents a mitja nit) pugui fer trontollar Alemanya.
Com que ja he deixat passar el temps i els partits, ara aniré al meu rotllo, directe al gra, perquè fa dies que volia escriure sobre Espanya i Del Bosque. El seu futbol m'avorreix, tant o més del que m'avorreix sovint el joc del Barça quan el rival li regala la pilota sencera. Encara el Barça té rampells elèctrics en Messi o Alves; Espanya no té ni això, només el canvi de ritme de Torres en els darrers metres, però no és el mateix. I així, insistint, m'avorreixo. Per a mi el futbol és un altre estat d'agitació, un sentit de la verticalitat compartit per dos equips, perquè clar, si un no vol, l'altre no pot ser vertical, i si aquest altre té traça a l'hora de tenir la pilota per tenir-la, la possessió per la possessió, el joc s'ensopeix, i si les porteries estiguessin a les bandes...com va dir Maradona en un dels seus pocs moments de lucidesa transitòria per referir-se al joc horitzontal d'Espanya. Però, dit això, m'agradaria aplaudir el paper de Del Bosque i d'aquest equip espanyol, la seva intel·ligència futbolística, i denigrar els arguments de nou-ric de l'anomenada caverna mediàtica madrilenya quan qüestiona el joc d'Espanya. Ja els ho va dir el tècnic castellà: "No ens en recordem de quan èrem pobres". A mi el seu joc no m'agrada, però és la millor i l'única fórmula perquè aquest Estat, deixant al marge els matisos nacionalistes, hagi assolit una superioritat futbolística històrica. Els crítics, als quals sí que els agrada aquest joc, el que no poden és pretendre golejar a Itàlia o a Croàcia. Tenen un discurs que és una falta de respecte a equips històrics i competitius. És el mateix joc que el de l'Espanya d'Aragonès, però amb els rivals més tancats, més desconfiats i, per tant, més ensopit, però, SOBRETOT, sense gairebé concedir ocasions al rival, entre altres coses perquè el rival no té la pilota: no ens oblidem que Espanya, l'equip ofensiu per excel·lència, ha rebut tres gols en fase final de grans esdeveniments en 13 partits, des del dia en que amb una aposta arriscada, l'atzar va canviar la història de la impotència que sempre ha acompanyat el combinat estatal, en una tanda de penals contra Itàlia en els quarts de final de l'Eurocopa de 2008. L'atzar va validar l'aposta, però l'aposta és ara inqüestionable, agradi o no (a mi estèticament no m'agrada), resulti o no preponderant en cada partit. Ara no hi han altres cartes. I amb aquestes juguen prou bé. Potser demà França els farà fora, però no per això em menjaré les paraules. Escrites estan. I si alguna cosa ha demostrat Del Bosque és que sap gestionar els grups, encara que sempre m'hagi semblat més aviat un taxista o un xòfer d'autobus abans que un entrenador de futbol. Florentino el va fer fora per això, per falta de glamour, i la va cagar ben cagada.

Cristiano, de moment

www.as.es

Cristiano Ronaldo, i un esperit col·lectiu que ni té Cristiano ni tenen els holandesos, van classificar Portugal per als quarts de final. La candidatura portuguesa agafaria més cos si no fos perquè en el seu camí tornarà a aparèixer, gairebé amb tota probabilitat, Espanya, com a Sudàfrica. Cristiano va fer els dos gols i va ser el jugador superdotat que marca diferències, tot i que no en marca més perquè les seves limitacions personals li ho impedeixen. Ni té sentit col·lectiu del futbol, ni s'implica en les necessitats de l'equip en cada moment ni tria gairebé mai la millor opció a tres quarts d'atac, i tot i això es fot un fart de marcar gols i ensenyar la cuixa. Ara bé, amb aquest cap tan singularment moblat, el dia que el seu físic (guapo o no) ja no rendeixi a un nivell excels probablement deixarà de marcar les diferències que encara marca.
En l'anomenat grup de la mort, això sí, han passat tanda els dos que més s'ho havien merescut, Alemanya i Portugal. En canvi, em sap molt greu que Rússia s'hagi quedat pel camí i que els vells arguments de Grècia i la República Txeca hagin tingut més pes resultadista.

S'acaba el marge d'error

Avui comencen els partits a cara o creu, els que no tenen retorn. S'esgota el marge d'error. A Irlanda i a Suència ja se'ls ha acabat. A partir d'aquest vespre tots els detalls agafen una transcendència de caixa o faixa. El futbol és una suma d'elements controlables i d'incontrolables, però sí que és cert que cada vegada els primers pesen més, perquè cada vegada més els que es dediquen a pensar aquest esport afegeixen més botons a la sala de control. A mi, sense haver vist cap part des del minut 1 fins al 90, perquè tinc dos fills petits que no em deixen mirar el futbol com abans, m'ha semblat que l'Eurocopa la guanyarà Espanya, Alemanya o Itàlia, amb Rússia com a alternativa i França com a candidata de futur. Espanya per la força incontestable del seu present; Itàlia i Alemanya per una barreja de talent regenerador i de lògica històrica, el component més immaterial d'entre els incontrolables del futbol; Rússia pel seu futbol irreverent, que personalment m'agradaria que arribés lluny, i França per equilibri entre ordre i inventiva. Que guanyi qui millor s'ho manegui. Anglaterra, tot i remuntar ahir davant de Suència, no em va semblar suficientment preparada per presentar candidatura, tot i que aquesta setmana torna Rooney.

El guió previst

Victòria previsible i amb joc ofensiu espectacular de l'equip espanyol contra una Irlanda que és la primera a fer les maletes, però que ja ha guanyat l'Eurocopa a la graderia. Després d'algunes crítiques inexplicables al joc d'Espanya contra Itàlia, que acostumen a venir dels sectors nacionalistes espanyols que van d'un extrem a l'altre sense vergonya, Espanya ho té tot a favor per passar tanda. Torres va trobar l'únic que li faltava per apuntalar la seva transcendència, el gol, i Silva va reivindicar el seu paper i va acabar d'esquinçar els dubtes amb què Del Bosque sempre ha embolcallat la seva figura. El canari acumula un gol i tres assistències en dos partits. Els centrals, impecables, però no era diguem que una prova de foc perquè la solitud de Keane no crema.
Itàlia no va passar de l'empat contra Croàcia, però fins i tot això es pot dir que entra dintre de les previsions. Itàlia no seria Itàlia si no festegés amb la incertesa en les primeres fases de les grans cites.

Holanda s'ho ha buscat

Holanda té un peu i mig a Holanda. La subcampiona del món ha perdut els dos partits que ha disputat en el grup de la mort i, atenent a les sensacions col·lectives que va transmetre ahir, s'ho té ben merescut. Un dispositiu indigne d'un equip d'aquesta altura, trencat en dos blocs, un per a atacar i l'altre per a defensar, allargat com un xiclet, amb totes les cartes encomanades a la inspiració individual de Van Persie i el gana Robben, sense una mínima capacitat de pressionar amb rigor, uniformitat i harmonia. I tots aquests defectes davant d'un rival enorme, una Alemanya jove que treballa els partits com un equip carregat d'experiència, amb bons passadors i, sobretot, amb Mario Gómez. La seva relació amb el gol és luxuriosa; inclou totes les posicions, tots els angles, totes les parts del cos. És la suma d'Hugo Sánchez i Klose. Una garantia d'èxit. Amb Villa a casa seva, probablement el plus que li pot donar a Alemanya el títol, tot i que encara sigui aviat per fer pronòstics.
No us perdeu els dos gols de Mario Gómez: http://www.as.com/futbol/video/eurocopa-2012-grupo-b-holanda/20120613dasdasftb_20/Ves