Les primeres hòsties, els primers acords

Ja hem tingut batussa a la graderia, ahir entre polonesos i russos per qüestions diguem-ne polítiques. Sí que sembla veritat que Rússia, o l'antiga URSS, sempre s'ha mostrat intervencionista envers el seu veí, però ja veus tu com deuen afectar les interpretacions històriques als agressors i agredits d'ahir a Varsòvia. També comencen a rifar-se altres tipus d'hòsties: els que van perdre en l'estrena ja juguen amb el ganivet a la boca, com a ahir la República Txeca i com ho hauran de fer avui Portugal i Holanda si no volen ser els primers a marxar cap a casa. Al marge de la tensió extrafutbolística, Polònia i Rússia van oferir un bon partit, amb 80 minuts d'ambició i verticalitat per part dels dos equips. Els últims 10 minuts van tornar a escenificar el pacte de no agressió a què sovint arriben els que van empatats en aquesta primera fase de la competició. Un a un, no arrisquem, ningú perd i ja en parlarem.

Un clàssic decebedor, un mite seductor

He vist l'última mitja hora de l'Anglaterra-França i m'ha semblat patètica. L'acumulació de jugadors talentosos per part dels blue no desencallava un joc empastifat per les reserves de la pitjor Anglaterra que he vist en molts anys. Malaguanyat Gerrard, amb el quatre de lliure reciclat alemany de tota la vida a l'esquena i amb el braçalet de capità, assistent de Lescott en el 0-1 però superat per la falta de nivell d'un equip que quan recuperi a Rooney potser ja no serà a temps de res. No és el mateix empatar com ho han fet els protagonistes d'aquest clàssic de la història moderna, que fer-ho com ho van fer Espanya i Itàlia. Els empats sempre estan carregats de matisos.
En l'altre partit del grup, lliçó de cap, en tots els sentits, de Shevchenko, que busca rubricar la construcció del seu propi mite i que il·lusiona una Ucraïna que no té el potencial i la frescor dels russos, però té un país al darrere i un jugador atrevit com Konoplyanka, a més a més del seductor madur Sheva, que conserva una plasticitat única: a l'hora d'anar a buscar la rematada a l'espai, a l'hora de rematar, fins i tot a l'hora de celebrar els gols. Un davanter revelació de 35 anys.

Molt bon partit, i Iniesta

Espanya i Itàlia van obsequiar-nos el primer gran partit de l'Eurocopa. Itàlia, sempre Itàlia, sempre a l'altura independentment dels arguments, va frenar i va fer recular uns quants metres el joc de toc de l'equip de Del Bosque fins a deixar-lo exposat massa sovint als contraatacs italians, amb un Cassano rejovenit i un Pirlo inesgotable. A l'altre costat, l'aposta qüestionable de jugar sense davanter centre va trigar a fructificar més enllà de la possessió per la possessió, un estat del joc que no m'agrada. Però finalment, en bona mesura gràcies a la inspiració brutal d'Iniesta (per sobre del bé i del mal), als equilibris perfectes de Xabi Alonso i a la irrupció d'un Torres que si ara mateix tingués gol seria un valor indiscutible, l'equip de Del Bosque va anar creixent, sobretot en la segona part, i el gol de Cesc va donar d'alguna manera la raó al tècnic castellà en haver-lo ubicat de fals nou. El debat, però, està servit.
En l'altre partit del grup, Croàcia va trobar l'impuls necessari en detriment d'una Irlanda que lluita eternament contra les seves limitacions futbolístiques i cada vegada se'n surt pitjor.

Foto: Sport.es

Ara esperarem un partit de guerra mundial del segle XVIII, avui entre França i Anglaterra.

Alemanya i Holanda, en estat pur

Dinamarca va posar panxa enlaire l'anomenat grup de la mort davant de la subcampiona del món, una Holanda que va exhibir els problemes inherents a la seva història futbolística i es va oblidar de la seva condició de màxima golejadora de la fase de classificació per a aquesta Eurocopa: torna a necessitar massa ocasions per fer gol. Com li venia a passar a Kluivert.
No vaig veure el partit complet i no aprofundiré. Sí que vaig veure, en canvi, la segona part de l'Alemanya-Portugal. Molt més enllà de la revolució futbolística que diuen que ha viscut Alemanya, executada per un Löw avalat per una fornada de jugadors exquisits i mestissos, i que hauria fet una cosa com Bielsa a l'Athletic, Alemanya va tornar a ser -com l'Athletic si vol ser competitiu en els moments de la veritat- una mica la de sempre, a la que es referia Gary Lineker en descriure el futbol com un joc d'onze contra onze en el qual, de vegades inexplicablement, sempre guanyen els alemanys. Portugal va estar sempre dins del partit i va tenir probablement més ocasions clares, però Alemanya, com qui no vol la cosa, va aprofitar una pilota caiguda del cel perquè Mario Gómez esmolés la seva especialitat: un remat de cap inapelable. Fins i tot en la resolució va ser un triomf purament alemany. Quan no jugues gaire bé, s'ha de guanyar, i això ningú ho fa com els alemanys, els d'ahir, els d'avui i els de sempre
.http://www.as.com/futbol/video/eurocopa-2012-grupo-b-holanda/20120609dasdasftb_13/Ves

El cor grec, el talent rus

Sense veure els partits sencers de la primera jornada, sí que en trec algunes conclusions. Grècia, sense capacitat d'elaborar arguments ni precisos ni farragosos, continua apel·lant a l'esperit d'aquell equip que miraculosament va fer campió Otto Rehhagel a Portugal. Al preu que va el combustible, impressionant l'actuació de Karagounis, tot i fallar un penal. Sense res, Grècia té l'orgull ferit d'un país rescatat, i només amb això ha acabat apagant la flama d'un dels amfitrions, l'espurna de Lewandowski i companyia, una Polònia que beu del regenerat futbol alemany però amb uns fonaments molt més tous.

Foto de As.com

A l'altre partit, senzillament espectacular el potencial rus per jugar al contraatac, amb tres o quatre jugadors superdotats que ho fan tan bé com a passadors que com a rematadors: Arshavin, que no se sap ben bé si juga una fase final de l'Eurocopa o passeja el gos fins que canvia de ritme i el cervell li fa saltirons rere el cabell ros; Dzgoev, Kerzhakov, Pavlyuchenko. Els futbolistes palpitants que van sorprendre tothom el 2008, amb l'afegit d'un Kokorin que si té minuts pot ser una gran sensació, i amb més rigor tàctic per equilibrar la devaluació del factor sorpresa. Oco amb Rússia. La República Txeca va posar el cor, com Grècia, però va fer curt. El discurs liderat per Baros i Rosicky ja no s'aguanta per enlloc.

Comença l'Eurocopa

Quin millor dia per posar en marxa un blog que en l'estrena d'un esdeveniment futbolístic internacional? L'Eurocopa no ens canviarà la vida, ni alleugerirà l'impacte de la crisi, però sí que ens alleugerirà a nosaltres, als que ens agrada el futbol contextualitzat en aquest tipus de cites. Avui, abans de la inauguració, sento un neguit infantil gairebé imperceptible. L'obertura no promet gaire, però demà ja hi ha un Alemanya-Portugal, i diumenge un Espanya-Itàlia. Aquí aniré penjant reflexions en veu alta sobre les meves tossuderies i les de la pilota. Espero que guanyi algun dels millors equips, però tampoc no em faria res que guanyés algun dels etiquetats de pitjors, perquè les alternatives sorprenents són probablement el millor que té aquest joc. Di Matteo i quatre experts blues encoratjats, tot i la baixa de Terry, ho van executar a la perfecció fa quatre dies. Un avís per als que creuen que només Espanya i Alemanya mereixen la condició de favorites.