Fins demà no comencen els quarts

As.com

Perdoneu pel silenci. Com li deia un amic meu a sa mare quan arribava a les vuit del matí a casa, tenia feina. Quan vaig escriure l'últim pensament estàvem pendents de conèixer els dos últims emparellaments de quarts, que al cap i a la fi seran els quarts de final de veritat, els de demà i demà passat: Espanya-França i Anglaterra-Itàlia. Els altres dos tenien/tenen color predeterminat: Portugal no va tenir rival ahir contra la República Txeca i no crec que Grècia (potser he de fer un post a cuita-corrents a mitja nit) pugui fer trontollar Alemanya.
Com que ja he deixat passar el temps i els partits, ara aniré al meu rotllo, directe al gra, perquè fa dies que volia escriure sobre Espanya i Del Bosque. El seu futbol m'avorreix, tant o més del que m'avorreix sovint el joc del Barça quan el rival li regala la pilota sencera. Encara el Barça té rampells elèctrics en Messi o Alves; Espanya no té ni això, només el canvi de ritme de Torres en els darrers metres, però no és el mateix. I així, insistint, m'avorreixo. Per a mi el futbol és un altre estat d'agitació, un sentit de la verticalitat compartit per dos equips, perquè clar, si un no vol, l'altre no pot ser vertical, i si aquest altre té traça a l'hora de tenir la pilota per tenir-la, la possessió per la possessió, el joc s'ensopeix, i si les porteries estiguessin a les bandes...com va dir Maradona en un dels seus pocs moments de lucidesa transitòria per referir-se al joc horitzontal d'Espanya. Però, dit això, m'agradaria aplaudir el paper de Del Bosque i d'aquest equip espanyol, la seva intel·ligència futbolística, i denigrar els arguments de nou-ric de l'anomenada caverna mediàtica madrilenya quan qüestiona el joc d'Espanya. Ja els ho va dir el tècnic castellà: "No ens en recordem de quan èrem pobres". A mi el seu joc no m'agrada, però és la millor i l'única fórmula perquè aquest Estat, deixant al marge els matisos nacionalistes, hagi assolit una superioritat futbolística històrica. Els crítics, als quals sí que els agrada aquest joc, el que no poden és pretendre golejar a Itàlia o a Croàcia. Tenen un discurs que és una falta de respecte a equips històrics i competitius. És el mateix joc que el de l'Espanya d'Aragonès, però amb els rivals més tancats, més desconfiats i, per tant, més ensopit, però, SOBRETOT, sense gairebé concedir ocasions al rival, entre altres coses perquè el rival no té la pilota: no ens oblidem que Espanya, l'equip ofensiu per excel·lència, ha rebut tres gols en fase final de grans esdeveniments en 13 partits, des del dia en que amb una aposta arriscada, l'atzar va canviar la història de la impotència que sempre ha acompanyat el combinat estatal, en una tanda de penals contra Itàlia en els quarts de final de l'Eurocopa de 2008. L'atzar va validar l'aposta, però l'aposta és ara inqüestionable, agradi o no (a mi estèticament no m'agrada), resulti o no preponderant en cada partit. Ara no hi han altres cartes. I amb aquestes juguen prou bé. Potser demà França els farà fora, però no per això em menjaré les paraules. Escrites estan. I si alguna cosa ha demostrat Del Bosque és que sap gestionar els grups, encara que sempre m'hagi semblat més aviat un taxista o un xòfer d'autobus abans que un entrenador de futbol. Florentino el va fer fora per això, per falta de glamour, i la va cagar ben cagada.